Joan Pau Giné

Posted on July 18th, 2007 in Uncategorized by admin

Joan Pau Giné foi um cantor e compositor de língua catalã da chamada Catalunha do Norte, associado com o movimento da Nova Canção, muito forte no Principado da Catalunha e tem seus representantes máximo no grupo dos Setze Jutges.


Biografia

Infância e adolescência:

1947: Nasce em 3 de outubro de 1947 em Bages do Rossilhão, como Jean Paul. Sua mãe, Esteveta Fabre é uma pequena comerciante e seu pai, Jean Giné (originário de La Serra, campo de Tarragona), é camponês. Cursa o ensino primário na escola pública de Bages. O ensino secundário no “curso complementar” de Tuïr.

1963-1395: Cursa o ensino secundário no liceu Aragão de Perpinhã, bacharelado em filosofia.

1965: Participa da ciração da associação Charles Fourier. Dessa data são os primeiros contactos com a cultura catalã, graças a uma conferência de Pau Roure sobre os Almogáveres. Compromete-se com a canção e amúsica fazendo uma conferência que tratou sobre Georges Brassens.

1966: Cria o Teatre dels Aspres (cenas, canções, recitais de poésia) e encontra-se com Pierre Figueres, de Pontellà. Jean Paul e Pierre não são ainda Joan Pau e Pere. Ambos cantam em francês, o primeiro, os seus próprios textos, mas também Le déserteurs de Boris Vian, tornado célebre por Serge Regiani; o segundo, exclusivamente os textos de Brassens, porém já incluiu ao seu repertório Al vent do cantor catalão Raimon. Tem preferência pela poética de revolta contra a moda ié-ié-ié.
Passa um período em Paris com o seu primo Guy Trilles.

Lião, Nantes e Montpeller

1967: Vai-se de Bages para continuar os estudos superiores. Primeiro na Universidade de Lião.

1967-1968: Inscreve-se na Faculdade de Letras e Ciências Humanas, na seção de Psicologia. Os acontecimentos do maio de 1968 o levam a Paris com seu primo Trilles.

1969-1970: Inscreve-se na seção de Letras Modernas. Financia seus estudos trabalhando como vigilante no Liceu de Nantes (departamento de l’Ain) e trabalhando, um certo tempo, numa empresa de colchões.

1971-1972: Sai da Universidade de Lião Para ir à de Montpeller, onde se inscreve na seção de Letras Modernas. Continua a trabalhar en diversas empresas da região do Roine.

Durante todo esse período, desenvolve o seu método de violão e escreve canções em francês. Nas férias em Bages constata a penúria da canção norte-catalã.

Os anos Adiu, ça va:

1973-1982: Verão de 1973. Volta ao país depois de sete anos de exílio. É professor substituto no ensino primário: em Guingueta d’Ix, em Oceja, em Sant Pau de Fenollet, em Bompàs e em Tuïr. Demitir-se-á do Ensino Nacional en 1982.
É durante esse período de quase dez anos que afirma o seu desejo de escrever canções e ir-se pelos povoados.

Além de Pere Figueres, o amigo de sempre do grupo Guillem de Cabestany, primeira reunião de cantores militante da Nova Canção, encontra-se com a maioria dos que expressar uma vitalidade criativa, principalmente no domínio francês: Antoine Candélas, Serge Lladró, Guy Jacquet, Philippe olivier, François Desnuelles. Engaja-se no Théâtre de la Rencontre e na Comédie du Roussillon, de Jean Darie e Marie Rouvray.

1975: Junho. Sob a proteção dos Amics de Truc, canta pela primeira vez textos catalães “de sua lavra” entre os quais L’Adam, e também em francês, Le chevallier de Gasconhe; revelou-se ao país e daí por diante não parará mais de cantar.

1976: Ano da sua reconversão catalã.

1976: Any de la seua reconversió catalana. S’incorpora al grup Guillem de Cabestany. Fa la primera part d’un recital Pi de la Serra al Palau de congressos de Perpinyà, i s’integra en la 2a edició de les “Sis hores de cançó” al Palau dels reis de Mallorca, canta al mercat a l’engròs sota l’envelat del Gra de sal. El primer de desembre, produeix el seu primer solo a Sant Nazari i obté la seua veritable consagració la nit de Nadal a Toluges.

1977: La premsa en parla. L’Independent del 19 de desembre del 1976 publica la lletra de la cançó El cuc i en la seua edició del 8 de gener de 1977 acull un llarg elogi del cantant Antoine Candélas, sota el títol Els mots de Joan Pau Giné. El 30 de juny, el mateix diari publica sota la signatura E.P. ( Pere Verdaguer) una anàlisi a propòsit de Joan Pau Giné i de la nova cançó rossellonesa. És seguida, el 2 de desembre, per una curta entrevista en català recollida pel poeta de Ribesaltes Joan Morer de l’associació ribesaltesa Llavor.

D’aleshores ençà, sol o en tàndem ( amb Maria Andrea, o Pere Figueres, o Toni Montané, o Antoine Candélas o Joan Cayrol, o Teresa Rebull), visita entre 40 i 50 vilatges per any. Participa en festes majors, en aplecs de solidaritat social, sindical o política.

Ha esdevingut un actor en el paisatge musical i vocal Nord-català.

A final de juny i començ de juliol 1977, organitza el “Primer Festival de Cultura Catalana” a Bages. El seu èxit popular mostra que el cantant poeta és igualment capaç d’imaginar i de concretar projectes molt ambiciosos. Per exemple, fer trobar-se representants de la creació en català (cançó, teatre, etc.) amb l’avantguarda artística. Jean Louis Vila, Michel Fourquet, Marc Fourquet, Patrick Gifreu participaran en aquest festival.

El català, és veritat, tenia aleshores tot a favor. El lema “Volem viure al país” era en boca de tothom, la Catalunya del sud en efervescència, i localment, els grups autonomistes i independentistes que s’expressaven a través de La falç o La nova falç eren particularment actius. D’altra part, el PCF, el PSU i fins i tot la LCR, la CGT o la CFDT amb posicions i comportaments diferents veien amb bons ulls aquesta “catalanomania” de tombant dels setanta, que són els de denúncia d’un cert tipus d’endegament turístic del voramar, de les lluites ecològiques i antinuclears ( per exemple, a Illa de Tet), de defensa dels assalariats d’empreses amenaçades: Punto Blanco i, un poc més tard, Bella.

Anys més aviat moguts durant els quals amb guitarra i cadira, Joan Pau Giné toca L’allioli, Pensa-te, Parla-me, L’Adam, El cuc, El meu país, Cremat l’home, Adiu,ça va?

Adiu, ça va? El títol no és irònic, és un període de gran intensitat, de compromís militant, d’activitat educativa i artística mes també afectiu i familiar. Troba la seva companya Malou, que l’ajudarà tècnicament en els seus desplaçaments.

1978: Surt el seu primer LP, 33 rpm. Adiu, ça va?, Le Verseau Tolosa. L’enregistrament del disc se fa a l’església d’Hortafà.

1979: 18 de maig. Neix la seua filla Léa.

1980: Publica, amb els seus amics Gérard Lopez i Etienne Sabench, un llibre per als mainatges de les escoles Els llibrets d’en Titella (Edicions Le Chiendent), en què reitera el seu compromís a favor del dialecte, el rossellonès, opció que suscita polèmica en la qual tindrà el sosteniment de personalitats com el físic Gerard Vassalls, l’arquitecte i arqueòleg Roger Grau i, fins i tot, el professor Pere Verdaguer, que posiciona el català d’en Giné en el corrent popular de n’Un Tal (Albert Saisset).

Organitza a Elna, un “Festival de la cultura catalana”, sus del model del de Bages.

1981: Organitza a Marqueixanes, un Festival de la Cançó Catalana. Aqueixa manifestació, sota l’envelat es farà durant tres anys.

1982: Dimiteix de l’Educació Nacional. Darrer lloc de treballa Tuïr del 7 d’octubre de 1971 al 24 de febrer de 1982.

S’ocupa de les terres familiars, esdevé un cooperador del celler de la Verneda. Aquest nou arrelament vitícola, el radicalitza un poc més en la seua llesta catalana. Sobretot, una estada a París on és convidat a cantar i on ha passat alguns mesos no l’ha gaire satisfet.

“…En són sopat de Montparnasse, prendre metros canviar de gares…”, diu en una de les seues noves cançons.

Enregistra a la Fonoteca de Narbona un casset de dotze noves cançons.

1984: Nadal. Sortida del seu segon LP Bona nit cargol. Del primer al segon disc, sis anys han passat només interromputs pel que fa a l’edició per la publicació d’un opuscle de lletres de cançons, que incloïa també textos de Maria Andrea.

Bona nit cargol tanca el període dels anys Adiu, ça va? El títol no és exempt d’una certa ironia. El temps ha passat i, amb ell, algunes il·lusions s’han enfugit. Aquelles de creure que seria fàcil de crear i d’editar a la Catalunya septentrional, en català. Desencant artístic, separació familiar, decepcions militants també.

Se’n va a París. Retroba els amics de Perpinyà que hi han anat a temptar fortuna : Antoine Candélas, Serge Lladó, Maurice Durozier i el cantant català Toni Montané. Gràcies a aquest, troba, altra vegada, feina en l’ensenyament. 

       4) Els anys parisencs:

1984-1985: Girarà full? Ha dit adéu a Bages? Serà únicament un d’aquells nombrosos catalans exiliat a la capital francesa, que fora retroben Catalunya per les vacances, que havia visitats diverses vegades per a portar notes musicals del país?

Comença una nova vida. Coneix la Dominique. Ensenya …les matemàtiques, la física i lletres a la Cambra sindical de perruqueria i a la Cambra sindical d’alta costura.

Sense abandonar la guitarra i l’escriptura tant en català com en francès, llengua que utilitza de més bona gana, s’interessa en altres coses. Segueix els cursos d’una acadèmia de dibuix i pintura, va al cabaret, llegeix cada vegada més obres de Ciències Humanes. Sempre ha tingut el gust per la psicologia. La coneixença “d’hom mateix” és, des de sempre, una de les seues cares amagades com d’altra banda la coneixença “de l’altre” (altres paisatges, altres llengües, altres cultures), perseguida a través dels viatges: Itàlia, Iugoslàvia, Marroc, Sàhara…

1986: 23 de setembre. Naixament de Maria, la seua filla.

1988: Segueix els cursos de Guischoun Cayecedo, fundador de la sofrologia.

1990: Passa a Andorra el seu mestratge de sofrologia que li permetria d’obrir un gabinet. Projecta a partir d’aquest moment l’exercici professional de la sofrologia i una pròxima reinstal·lació a Bages, Catalunya.

1991: 8 d’agost. Naixença del seu fill Simó.

Aquest mateix any, accepta d’animar a Ràdio País (emissora parisenca), una emissió que bateja tot naturalment Adiu, ça va? Hi conta històries ( aspecte poc conegut de la seua creativitat), rep cantants de Perpinyà i de Barcelona de pas a les ribes de la Sena, presenta i passa llurs discs. Retorna a una acció militant? Nostàlgia del Canigó i del Mediterrani? Tanmateix a les vacances o les veremes, retroba el país. L’explosió musical, l’edat d’or del decenni 1970-1980 és acomplerta. Jordi Barre ocupa un lloc elevat, pràcticament sol. Nota, tota vegada, amb satisfacció el “rotlle a part” d’un dels compatriotes de Bages, Albert Bueno…

Tanmateix el reflux de la cançó catalana i l’allunyament de París no l’han fet oblidar dels seus fans. I en té part dellà de les primmirades querelles lingüístiques. Té amics a Ràdio Arrels ( en Pere Manzanares), a Ràdio França Rosselló (en Gerard Jacquet, en Norbert Narach, n’Esteve Valls), a l’editorial El Trabucaire (en Robert Avril), a les associacions culturals, entre els organitzadors de manifestacions populars.

Entre 1985 i 1993, és cridat almenys un cop l’any a Catalunya del nord.

1985: Convidat al club dels Amics dels poetes del CDACC, animat pel poeta Joan Iglesis a Perpinyà.

1989: Convidat pel cabaret ” Le clin d’œil ” de Rià. Hi crea la fòrmula de l’ollada-espectacle.

1991: Invitat a les festes de Pau i Treva de Déu, a Toluges, vilatge pel qual sempre guardà amistat car havia sigut (ensems al de Sant Nazari, que de la mateixa manera restà prop de son cor) aquell on pel Nadal 1976 havia obtingut el seu passi artístic.

1993: Convidat, pel mars, a la tradicional calçotada de l’associació Arrels, al parc de Clarafont a Toluges. Invitat, a final de maig per l’associació del Millénaire al castell medieval de Castellnou.
Ramon Gual el contacta en vista de fer-li enregistrar cançons d’Un Tal per a acompanyar la publicació per Terra Nostra de les Cançons inèdites d’Albert Saisset. Malauradament el cantant només haurà pogut tocar La Bepa d’Un Tal en algun concert. És contractat per les Diades del Llibre Català de Palau de Cerdanya, pel juliol 1993. El va remplaçar retent-li homenatge el seu amic Toni Montané. 

        5) La mort d'un poeta?

1993: Mor al volant de la seua vetura a la carretera de tornada a París. Era l’endemà del seu recital a Castellnou.

Tota la premsa, del Punt Magazine Catalunya Nord a l’Independant, passant pel quotidià Avui i les ràdios locals consagren a sa desaparició llargs articles i un munt d’emissions. La gentada immensa aplegada per les obsèquies a Bages testimonia de la importància d’en Joan Pau Giné, aqueix cantant, eixit del poble, que li ha restat tan fidel, particularment durant els desesset anys dedicats a servir la cançó catalana amb el seu estil bohemi, mig filòsof, la tendresa i la carallada o la burla clavillades als morros i als ulls.

Tan és si qualques li contesten el títol de poeta, el penalitzen pel seu ús viu i tan barroc del català, tan és si alguns li discuteixen una legítima entrada a les antologies o les enciclopèdies, per nosaltres ha sigut i romandrà aquest merlot rialler del Temps de les cireres de J.B Clement, reprès per un d’aqueixos trobadors que varen tenir vint anys i tota la generositat alegre del Maig 68. Per nosaltres en Joan Pau Giné restarà encara a manta temps un meravellós company carregat de felicitat.

La veu d’en Giné ha fet xut, també la del xirment, del cargol, del cuc…

No! Escolteu : ” Bona nit a tothom, me fa plaer de ser aquí amb vosaltres aquesta nit. Jo me dic Joan Pau Giné “. Aqueixes són les paraules per les quals començava els recitals. Escolteu-lo cantar La Caputxeta roja…Bages…El grec…Adiu, ça va ?

Ja veieu que és aquí !

1994: 4 i 5 de juny. Bages. Festival Adiu, ça va ? Homenatge a en Joan Pau Giné. Jaume Queralt fa un inventari de les cançons de Giné i n’estableix una biografia.

2002: Creació d’una pàgina internet que li és enterament consagrada (http://jpgine.multimania.com). El Punt Catalunya-Nord se’n fa ressò (setmana del 2 al 8 de febrer del 2002) en un reportatge, Cantants a la xarxa: guanya Giné.

Tags: , ,

Comments are closed.